Acompanyar en allò quotidià: frustracions, pantalles i baralles entre germans i germanes.
La criança és un camí ple de preguntes. No perquè estiguem perdudes, sinó perquè ens importen profundament les persones que acompanyem.
Volem fer-ho bé. Volem ser-hi presents, però sense anul·lar-nos. Volem posar límits, però sense fer malbé. Volem educar, però també tenir cura de l’enllaç.
I en aquest intent diari, hi ha situacions que es repeteixen:
- Les frustracions dels nostres fills i filles.
- L “ús de pantalles i l” accés digital.
- Les baralles entre germans.
- Leducació sexual des duna mirada respectuosa.
En aquest article recullo algunes de les preguntes més freqüents que em fan les famílies que acompanyo, i comparteixo respostes que et poden ajudar a mirar amb més claredat i menys culpa.
Perquè acompanyar no és tenir totes les respostes, sinó estar disponibles per cercar junts les que necessitem.
¿ Com acompanyo la frustració del meu fill o filla?
La frustració no és pas el problema. El problema és com la vivim i acompanyem.
Quan els nostres fills i filles es frustren perquè no aconsegueixen el que desitgen o perquè els posem un límit, moltes vegades sentim la urgència de calmar, distreure o resoldre. Però… i si no es tractés d’evitar la frustració, sinó de sostenir-la?
“Això els ajudarà si jo els acompanyo a sostenir allò que senten”.
Aquest canvi de mirada és clau. Si em poso nerviosa, si ho prenc com una cosa personal, o si cedeixo per complaure el que m’estan demanant, no els estic acompanyant a construir recursos per sostenir aquest malestar.
Frustrar-se fa mal, sí. Però també ensenya.
I acompanyar no vol dir evitar, sinó estar al costat, amb presència, sense judici i sense pressa.
Què fem amb les pantalles?
Vivim envoltades de tecnologia. I encara que hi ha edats en què convé allunyar les pantalles el màxim possible, no podem pretendre que no n’hi ha.
Si ens posicionem des de la negació o la tecnofòbia (“la tecnologia és el pitjor que ha passat a aquesta societat”), el més probable és que els nostres fills i filles no ens expliquin el que veuen, el que consumeixen ni com ho viuen.
Per això, a partir de certa edat, ens cal acompanyar amb obertura i amb criteri.
Revisar juntes quins continguts consumeixen, per què els interessen, com els afecten.
Acompanyar no és prohibir-ho tot. Acompanyar és crear confiança per poder parlar del que veuen i senten sense por ni vergonya.
Com tractem l’educació sexual des de la infància?
L’accés a continguts sexuals passa cada cop abans. Al nostre país, l’edat mitjana d’accés a la pornografia és als 9 anys. És una dada alarmant.
Però això no vol dir que hàgim de parlar de porno des dels 7. Significa que, abans que arribin aquests continguts, hem d’haver construït una base sòlida:
- parlar de desig, plaer i consentiment
- diferenciar bon tracte de maltractament
- respectar els seus cossos i ensenyar a cuidar-los
- anomenar les zones íntimes i les zones públiques
- posar límits coherents i assegurances
L?educació sexual no comença parlant de sexe. Comença parlant d “enllaços, de respecte, de cos, d” escolta i cura.
Què faig quan o els meus fills es barallen entre ells?
Tenir germans o germanes vol dir conviure amb un igual molt a prop. Això genera friccions, xocs, baralles i disputes quotidianes.
I no passa res. És part de laprenentatge.
Els conflictes entre germans són un entrenament real per a la vida en societat.
Aleshores, com acompanyar-los sense ser àrbitres?
- No prenguis partit si no cal.
- No obligueu a demanar perdó: el perdó, si no és sentit, no ensenya res.
- Anima’ls a expressar allò que no els ha agradat, allò que necessiten.
- Si són petits, ajuda a posar-hi paraules. Si són més grans, deixeu que resolguin a la seva manera.
Confiar en la capacitat per gestionar els conflictes és una forma de respecte. I sí, de vegades necessitaran ajuda. Però moltes altres, només necessiten espai.
Això de la criança respectuosa vol dir deixar-los fer el que vulguin?
No. Respectar no és cedir a tot.
Respectar és mirar el nen o la nena com un ésser legítim i complet, amb emocions, necessitats i límits propis.
La criança respectuosa no és permissiva. És coherent. És un equilibri constant entre sostenir, acompanyar i marcar límits clars des de la connexió.
No es tracta d’“educació emocional de conte”, sinó de com reacciono cada dia quan el meu fill em molesta, em contradiu o em fa mirall.
Perquè sí, criar és mirar-se al mirall constantment. I això no és còmode… però sí profundament transformador.





