Parlar de límits és parlar de la Vida mateixa:
- el temps i els horaris
- els diners i les despeses
- la longitud
- el pes
- les distàncies
Quantes cares tenen els límits?
Quan criem estem constantment pensant en els límits com una “restricció” a certes conductes o activitats que els nens fan.
Però és essencial que transformem la mirada per comprendre que el límit va de la mà de la mateixa existència.
Posar límits no és castrar, és ajudar les més petites a comprendre les lleis del món que els envolta.
A la nostra pròpia infància, és possible que hàgim rebut límits incoherents o autoritaris.
Aleshores, hem fet com un pont de creences en què el límit s’equipara a la castració.
Tot allò que ens va passar a la nostra infància oa l’adolescència continua perpetuant aquesta idea que els límits són repressors i d’aquesta manera seguim mirant al límit com una cosa que ens va fer molt de mal i que no ens va agradar gens.
Però què passaria si de cop comencem a veure els límits com una cosa que ens cuida?
Com una cosa que ens fa moixaines, com una cosa que ens sosté, com una cosa que ens fa bé.
Si de sobte poguéssim no oscil·lar entre una part de límits molt repressiva, autoritària i incoherent i allò oposat: l’absència de límits i la permissivitat absoluta.
Què passaria si trobem un punt mitjà més connectat, més saludable, més equilibrat?
Igual que l’aigua dels rius necessita sustentació per fluir de manera coherent, sana i consistent, nosaltres necessitem el mateix.
Necessitem establir ponts on comprenguem que els límits són totalment coherents amb la vida i són aquí per cuidar-nos i oferir-nos aquesta llibertat tan anhelada que estem buscant per a nosaltres i per a la nostra criança.
Per ser aigua i poder adaptar-se d’una manera saludable a l’entorn que els conté, els nens i nenes necessiten créixer amb límits:
- respectuosos: perquè són adequats a la seva etapa evolutiva
- coherents: perquè tenen a veure amb l’acció o la conducta que realitza
- consistents: són previsibles i esperats de la mateixa manera
- mesurables: perquè permeten saber quan comencen i quan acaben
- sensibles: s’adapten a la capacitat de cada nen o nena
I des d’aquesta perspectiva, l’aigua no deixa de ser allò que és però pot fluir d’un mitjà a l’altre.
Així és la salut mental de la infància: hem de preservar-ne l’essència i ajudar-los a comprendre com pertànyer al món que els envolta.
Límit és igual a: sostenir, comprendre, ser present, mirar amb amor.
Totes aquestes són conductes que les persones adultes hem d’exercir per acompanyar els nens i les nenes a corregular-se, a comprendre que moltes vegades viuen, senten i pateixen emocions internes que els impulsen a comportar-se i actuar d’una manera determinada, i encara no tenen la maduració necessària per controlar aquestes accions i impulsos.
L’acompanyament amorós a aquest tipus de conductes és suficient perquè en diguem límit .
I ara vull analitzar amb tu el segon capítol de la sèrie Això no és Suècia ( aquí et deixo el CLIP de teràpia familiar que no surt a la sèrie i que és teràpia familiar real ).
El cas d’aquest capítol és una mare que volia que la seva filla anés a la cadireta del cotxe tot un trajecte i sense rebre pit. Aquesta dona estava completament determinada a fer-ho així.
El que va passar és que per a aquesta nena el trajecte era massa llarg i el límit era massa “final”.
No havia rebut petits microlímits per poder anar entenent “el que arribaria” i se’l va fer massa. Així que el que acaba passant és allò que pots veure al clip.
La proposta des de la Criança Respectuosa és aquesta:
Per arribar als límits finals, hem de fer petites parades al camí.
Entendre que els nens i nenes tenen un procés de comprendre el límit, d’adaptar-se als límits, d’anar-los aterrant a la seva vida quotidiana; i que això és la nostra responsabilitat.
I quan comencen a ser una mica més grans, a partir dels tres anys i mig o quatre, podem començar a “negociar” amb ells i elles.
I negociar NO vol dir donar-los un menú d’opcions.
Negociar significa, en funció de l’edat, dir-los: afecte, prefereixes aquests pantalons o aquests altres? prefereixes servir-te amb aquesta cullera o amb aquesta altra?
Preguntes del tipus què vols posar-te per vestir o què vols menjar, són massa “grans” per a la seva edat psicològica.
Recorda que els límits cuiden la vida i que els nens i nenes necessiten aquest suport, aquest canal pel qual fluir en salut, que això dependrà de la seva edat i del moment actual i que segurament amb els anys ho podem anar ampliant i flexibilitzant.
Els límits són una de les dificultats més grans de la criança es diu: LÍMITS. Per això espero que aquest article et serveixi i t’animo que adquireixis la Master Class de preguntes i respostes concretes sobre aquest tema. Aquí la pots comprar.
I aquí pots veure el clip complet de teràpia familiar del capítol 3 que no apareix a la sèrie.





